Va d'educació...

Avui centrarem l’atenció del blog en Rancière, filòsof francès autor del llibre: El mestre ignorant. Un sagaç llibre fet possible a través de la recuperació d’un personatge singular de la història de l’educació : Joseph Jacotot. El llibre problematitza una qüestió política fonamental: la igualtat. L’educació, la filosofia i la política teixeixen la trama d’aquesta obra altsonant i provocadora.

Així, començarem a abordar el tema que ens ocupa dient que: l’acció política progressista afirma que l’educació tindria com a tasca fonamental intentar pal.liar les contradiccions de classe, que l’escola hauria de funcionar com a reguladora de les desigualtats de classes socials i garantitzant els mecanismes o estratègies que convergeixin cap a la igualtat d’oportunitats.

Però el mestre ignorant ataca un recurs clàssic que impedeix l’avenç cap a la igualtat: l’explicació! . Sí, l’explicació que segons Jacotot-Rancière divideix el món en dos: entre els que saben i els que no saben; els que expliquen i els que escolten i aprenen. Tota ensenyansa clàssica es basa en aquesta idea suposadament neutral de l’explicació-transmissió. Transmissió que es posteriorment supervisada pel mestre, aquest fet “irrita” a Jacotot-Rancière, segons ell: “un mestre que explica i controla després la fidelitat del que s’ha après es un “embrutador”, algú que no emancipa sinó que instal.la a l’altre en un món de rangs, consolidat i natural.”

Doncs què ensenya un mestre que emancipa, a diferència del que explica i per tant en paraules de Jacotot-Rancière “embruta”?, En que consisteix aquest magisteri diferent?. En base a la pregunta i sempre fidels a la corrent de pensament Educatiu-filosòfic-polític de Jacotot-Rancière direm que: el que s’ensenya quan s’emancipa és a utilitzar la pròpia Intel.ligència. L’escandalosa possibilitat del mestre ignorant és que no es tracta d’ensenyar el pròpi saber, ni tan sols cal tenir saber. La funció del mestre ignorant serà plantejar a l’alumne un repte del qual no pugui sortir. Es tracta d’interrogar a un igual però no com un coneixedor que ja sap totes les respostes. El que ensenya emancipant sap que ell també està aprenent i les respostes de l’altre són noves preguntes per ell. La paraula circula entre tots i no en una direcció única. La veritable eina-motor del “mètode” es la permissivitat que cadascú tenia per dir el que pensava; tal mètode permetia que cadascú parles no com a mestre o com a alumne sinó com a homes i com a dones. Es a dir, que parlessin no com aquell que esta essent examinat sinó com a aquell que parla perquè li interessa el que pot dir. I és que com molt bé reflexa Rancière, no es tracta d’explicar el que els científics, artistes, filòsofs diuen o fan sinó que es tracta de ser d’alguna manera científics, artistes i filòsofs!!

El mestre ignorant es caracteritza bàsicament per “tres interrogants” que mai hauria de deixar de preguntar-se: “i tu que veus? “i tu que penses? I tu que faries? . Les respostes passarien a ser una conquesta de cada alumne, sobre els sabers, sobre el món i sobre ell mateix. I l’únic imperatiu que el mestre ignorant ha de sostenir amb fermesa sobre l’alumne és: tu pots!’Aquesta consigna juntament amb els tres interrogants plantejats potencia les possibilitats de cadascú. Però segons Rancière tota la pràctica de l’ensenyansa universal es resumeix en la pregunta: i tu que penses?

Arribats en aquest punt algú es podria preguntar: doncs si la tasca docent del mestre ignorant no es tracta de transmetre coneixements, aleshores, tothom podria ser un mestre emancipador? Efectivament!!! Sempre hi quan faci pròpi el triple questionament més l’imperatiu : tu pots!!!

No és difícil entreveure una veta anarquista a la mèdula del plantejament político pedagògic que Rancière realsa de Jacotot: ensenyar i aprendre en un vincle directe entre els individus sense mediacions.

La paradoxa del mestre emancipador, com hem pogut veure fins ara, és que emancipa sense constituïr-se ni en líder, ni en guia, ho fa només apostant pel que cadascu pot fer, dipositant confiança en l’individu!

L'amor és un dels temes més comuns en cançons, pel.lícules, a la vida diaria... Les persones de la nostra cultura accepta l'amor com una experiència diaria comuna. En part, l'amor és una reacció emocional tan familiar i tan bàsica com la ràbia, la tristesa, la felicitat i la por. (Shaver, Morgan, Wu, 1996). L'amor en ocasions pot ser bo, condueix a un increment de l'autoeficacia i la autoestima; el desamor o amor no correspost pot conduir a una disminució de l'autoeficacia i de l'autoestima.

Meyers i Berschei (1997) van assenyalar que l'atracció sexual és una condició necessaria però no suficient per enamorar-se d'una altra persona, i certs estudis demostren que els estudiants universitaris hi estan d'acord. Pots sentir atracció sexual cap a una persona sense estar-ne enamorat, però no es probable enamorar-se en abscència d'atracció sexual. De fet, l'amor fa que el sexe sigui més acceptable, i les persones se sentin més comodes respecte al sexe si aquest està associat al romanç (Goldenberg et al.,1999) Per exemple, és molt més acceptable fer l'amor que copular com animals amb zel.

Però l'amor no és un i únic. Existeixen molts tipus d'amor. I d'entre tots aquests el més catastròfic és l'amor no correspost (amor que sent una persona vers una altra que no sent amor). L'individu que estima envà se sent rebutjat, mentre que el que no correpon se sent culpable. L'amor apassionat és un altre tipus d'amor i segons Hatfield y Walster són tres els factors que el fan possible: els individus necessiten haver estat exposat al llarg de les seves vides a imatges romàntiques en contes de fades, en cançons o històries d'amor... .Ha d'estar davant d'un objecte d'amor “apropiat”, i finalment la persona ha de tenir un estat apropiat que identifiqui com a amor. Res importa si l'activació implica por, frustració, ràbia, excitació sexual mentre que l'estat d'activació sigui interpretat com un indicatiu d'amor. Com deia una vella cançó de Brodway “No estas malalt, només estas enamorat”. L'amor apassionat és una experiència comuna, massa intensa i abromadora com per mantenir-se de manera permanent. L'amor que es basa completament en l'emoció, es fràgil i es basa més en la fantasia que en els detalls racionals. No obstant això, altres tipus d'amor poden ser duradors per exemple, l'amor de companys que seria l'amor que sentim per aquells amb els que les nostres vides estan profundament entrellaçades. A diferència de l'amor apassionat l'amor de companys es basa en una amistat molt propera en la que dos persones se senten atretes sexualment, tenen molt en comú, cadascú es preocupa pel benestar de l'altre i expressen agrado mutu i respecte.. Aquest es un tipus d'amor que pot mantenir una relació al llarg del temps. Encara que aquest tipus d'amor no es presti tan fàcilment per a cançons i pel.lícules. A part de l'amor apassionat i l'amor de companys Hendrick i Hendrick van proposar altres quatre estils adicionals d'amor. Aquests son l'amor lúdic: mantenir varies relacions a la vegada. L'amor possessiu: estar a tothora obsessionat per si la seva parella està amb alguna altra persona. L' amor lògic: estimar a algú amb una formació similar. L'amor desinteresat: preferir sofrir abans que veure sofrir a la teva parella

En general les persones expressen una preferència per aquells que tenen un estil d'amor similar al seu, encara que hi ha acord entre que l'amor de companys i el desinteressat son els més desitjables i l'amor lúdic el menys desitjat.

Cab a dir que els estils d'amor varien en funció de les cultures.

Hi ha altres conceptualitzacions de l'amor com per exemple el famós triangle d'Sternberg. Tal formulació planteja que qualsevol relació amorosa conté tres components basics que estan presents en diferents graus en les diferents parelles. Un dels components es la intimitat (la proximitat que senten dos persones i la força dels vincles afectius que els uneixen. La intimitat es en escencia amor de companys. Les parelles amb un alt nivell d'intimitat es preocupen pel benestar i la felicitat del altre, es valoren , s'agraden, confien i s'entenen l'un a l'altre. El segon component es la passió que es basa en el romanç , l'atracció física i la sexualitat. I el tercer component proposa un nou element la decisió-compromis que representa factors cognitius tals com la decisió d'estimar i la de voler estar sempre amb l'altra persona, més el compromís de mantenir la relació. Quan aquests tres components es donen junts el resultat és l'amor consumat que es defineix com l'ideal d'amor , però és dificil d'aconseguir.

Com podem veure el camp de l'amor es molt ampli, molt divers i molt complex. Hem de jugar amb coneixement de causa si pretenem sortir il.lesos de la situació. L'educació, que sembla no considerar de la seva competència l'educació dels sentiments, és un bon mitjà per aconseguir tal fi.

L'amor és bonic però en ocasions pot resultar perillós-Quants/es adolescents i/o adults no s’han suicidat per amor, quants/es no han pronunciat frases com “si em deixes em suicido”, quants/es no han estat víctimes de segrestos, quants/es no han fugit de casa, quants/es no han estat víctimes de profundes depressions…- per tot aquest seguit de motius i altres, crec que és imprecindible la intervenció de l'educació en aquest camp.

Des del punt de vista de G.Bull els blogs són diaris personals en línia -(la visió del concepte és molt més amplia que la que podem tenir la majoria de nosaltres quan ens referim al diari personal; aquí no s'entén únicament com a explicació-escrita d'intimitats, problemes sentimentals,... no exclusivament, encara que potser també)- possibiliten a mestres i estudiants escriptors, un espai ric i atractiu pera realitzar aquest pròposit.

G. Bull enfoca, de manera especial, la utilitat dels blogs com a possible eina per a solucionar la problemàtica, àmpliament extesa i molt freqüent, d’estudiants amb dificultats per llegir i escriure. Dicents que no troben la manera de relacionar-se amb el text (en paper imprès) i que per tant, és molt rar que llegeixin per plaer i escriguin només allò que se’ls demana. Tals estudiants poden llegir el que hi ha escrit en una pàgina però són incapaços de dir que significa el que han llegit. Un dels pròposits de base és que aquests estudiants escriguin i obtinguin un nivell fluid de lectura. Encara que el repte va més enllà d'aquest mer objectiu; pretén aconseguir que els estudiants no “abandonin els llibres” just després d’haver-se graduat en batxillerat. La veritable meta (paraules textuals de Glen) és l’ús significatiu de la lectura per a la seva vida diaria.

És evident que la tecnologia no és, ni ha de ser l’únic mitja per assolir tal meta ja que el problema és molt més complex i per tant, ha d’abordar-se des de diferents perspectives. Però a aquestes alçades ningú negarà que Internet i els blogs, avui de tan rabiosa actualitat (i de manera especial entre els joves), són una eina amb un gran potencial. Amb això el que pretenc és dir que si volem que els nostres alumnes amb dificultats per llegir i escriure s’iniciïn en aquest meravellós procés, ho hem de fer des d’algun punt, mitjà… que els resulti veritablement atractiu i motivador.- I que els pot resultar més atractiu i motivador que l’entorn digital (ED) on es passen hores i hores "penjats" sense obligació?. Un entorn que està “plagat” de blogs que els seus companys i companyes empren com a diari personal (en el sentit més estricte i tradicional de la paraula) en el que escriuen intimitats, revel.len secrets de festejos, … (qui és el "maco" que se'n pot estar de llegir-ho? ). I encara que el blog al que pretenem arribar dins de l’àmbit educatiu no és d’aquest tipus de diari personal, pot ser un bon inici d’introducció.

A partir d'aquí comença la veritable tasca dels experts en matèria educativa: subtilment anar modelant el blog o la tasca d'elaboració d'aquest i anar-lo conduint, per mitjà de diverses activitats adaptades, cap a la darrera fi: despertar la passió per la lectura, però també per l'escriptura alhora que, proporcionar-los i fer que adquireixin un bon ensenyament-aprenentatge en el procés.

Post basat en dos articles de Glen.Bull,Gina Bull i Sara Kajder. LECTURA Y ESCRITURA CON BLOGS: Apoyo para estudiantes en estas áreas; LECTURA Y ESCRITURA CON "WEBLOGS" una oportunidad para los diarios estudiantiles.

Els Weblogs, ans al contrari del que molta gent pugui creure o pensar, tenen un gran potencial com a eina educativa dins de l'àmbit de l’ensenyament. En especial dins del camp de l’ensenyament- aprenentatge constructivista. Entenent com a constructivista el coneixement realitzat per un mateix a partir dels esquemes prèvis que ja poseeix. En aquest tipus d’ensenyament-aprenentatge el professor/a es limita a desenvolupar el paper de mediador: facilitant els instruments que cregui més propicis perquè l’estudiant pugui arribar a l’objectiu de construïr el seu pròpi aprenentatge, un aprenentatge significatiu com el que proposava Ausbel.

Algú es podria preguntar:- perquè ens centrem exclusivament en aquest tipus d’ensenyament-aprenentatge i no en un altre; perquè l’ensenyament aprenentatge ha de ser forçosament constructivista?- Doncs la resposta és molt simple i l'explicació és troba dins del nou paradigma educatiu en el que és necessari “aprendre a aprendre” ja que actualment la informació no se cenyeix en un espai i un temps determinat, sinó que exigeix mantenir certa capacitat d’aprenentatge al llarg de tota la vida (long live learning); fet que se’ns exigeix també des de l’actual món laboral. Els weblogs són una bona manera d'aconseguir-ho; es consideren un gran instrument d’ensenyament-aprenentatge constructivista, perquè permeten a l’alumne l’experimentació del seu pròpi aprenentatge, estableixen un canal de comunicació alumne-professor, promouen la interacció social (a través dels diàlegs que aquests possibiliten), i són fàcils d’assimilar, tan sols, basant-se en alguns coneixements prèvis sobre tecnología digital.

… I després de tan parlar de Weblog algú té clar què és? ; -és el mateix que Fotolog, és el mateix que Blog….? -.El Weblog(més endavantabreujada:Blog)ésun terme general que n’engloba altres com els famosos fotologs; els no tan coneguts warblogs, els klogs, els blongs , els edublogs… . Aquests darrers néixen de la unió entre educació i blog. El seu objectiu principal és recolzar el procés d’ensenyament-aprenentatge dins d’un context educatiu.

Avui, degut a la digitalització de gran quantitat d’ informació i a la seva conseqüent integració i difusió a través de la xarxa, l’educació ha d’assumir el repte de l’alfabetització digital dels ciutadans perquè puguin fer un ús lliure i responsable dels recursos a Internet. El ciutadà requereix habilitats específiques per a la seva superviviència en aquest nou entorn. L’individu ha de ser capaç de cercar, discriminar informació i penjar continguts a les xarxes informàtiques. L’alfabetització digital es un "requisit indispensable per a poder sobreviure"; gairebé una "necessitat bàsica" més, de l’individu del segle XXI.

Encara que sovint s’usi la xarxa com a mitjà destructiu per a cometre actes il.legals, il.lícits, destructius… aquesta no va ser en abolut,dissenyada per assolir aquest finalitat. La xarxa ha o hauria de ser utilitzada com a mitja i objecte de bon coneixement . Els blogs contribueixen, poden o han de contribuïr a fer de la xarxa un entorn d’ensenyament –aprenentatge constructiu.

Així des de les institucions educatives, cada cop amb més força, s’impulsa el desenvolupament dels edublogs. Els professors/es encomanen tasques de creació de blogs als seus/ves alumnes. La intenció d’impulsar aquesta nova metodologia d’aprenentatge és bona però erren enles formes ja que segueixen els models clàssics d’ensenyança en un entorn i en un moment inapropiat: el professor sol ser qui suggereix el tema del contingut, el ritme de l’actualització, el nombre de posts, el to, l’estil, el tipus, el nombre d’enllaços…. . Així trobem que la motivació dels estudiants no és l’esperada. Amb aquesta didàctica el blog acaba sent una “escriptura forçada” on l’alumne escriu pel professor i abandona l’activitat tan bon punt acaba el període lectiu. Una pedagogia constructivista entén el blog com un mitjà personal i pròpi de l’alumne, de tal manera que pugui utilitzar-lo d’un mode transversal al llarg de la seva vida acadèmica i no dins d’una classe determinada. El blog ha de ser un mitjà que porti a l’alumne a prendre major consciència del seu pròpi aprenentatge… . Per aconseguir-ho el paper del professor ha de ser el de facilitador en aquest nou espai de llibertat, acompanyant a l’alumne en el seu pròpi camí d’experimentació i aprenentatge a través del blog, com bé he dit en el primer paràgraf d’aquest escrit.

A mode de síntesi comparteixo l’afirmació feta per Sáez Vacas: “els blogs són: una conversació interactiva durant un viatge pel coneixement (Sáez Vacas, 2005)

Basat en l'article de: Tíscar LARA. Blogs para educar. Usos de los blogs en una pedagogía constructivista.

“ El dia 28 de desembre els germans Auguste y Louis Lumière presentaren al Grand Café de París el seu cinematògraf o màquina de produïr cinema. Fóu el punt de partida d’una idea que revolucionaria: l’art, la cultura, les relacions socials, la comunicació i, amb el temps també la formació. Fa ja dos segles que el cinema inicià el seu curs. Com el curs d’un riu el cinema anà fertil.litzant diferents facetes del saber i de l’activitat humana. Ja forma part de la seva història com el riu forma part del paisatge. Avui s’obra com un delta en la seva desembocadura, a través de múltiples vies que van des de l’anàlisi comercial al artístic, i del psicològic al sociològic passant pel pedagògic. Centrarem la reflexió en aquest darrer (el pedagògic) considerant el cinema com un espai formatiu , com un mitjà que contribueix a transmetre valors culturals, socials i educatius. Sovint, la cara més usual que mostra el cinema és el seu costat destructiu i poc formatiu: d’inductor a la violència, al sexe i a l’individualisme. Els guions literàris, la direcció i el missatge, l’ expressió dramàtica dels actors, l’entorn cultural en el que es desenvolupa, la fotografia, la música… són alguns dels aspectes que contribueixen a convertir un film en espai formatiu. Personalment entenc el cinema formatiu com la emissió i recepció intencional de pel.lícules portadores de valors culturals, humans, tècnic-científics o artístics, amb la finalitat de millorar el coneixement, les estratègies o les actituds i opinions dels espectadors. En primer lloc han de posseïr determinats valors o mèrits humans; en segon lloc estar codificats de manera que siguin interpretables i en tercer lloc que existeixi una intenció d’utilitzar tal medi com un recurs formatiu , és a dir, amb voluntad de produïr algun tipus d’aprenentatge que no té perquè estar vinculat amb el missatge de la pel.lícula. El carácter formatiu d’una pel.lícula està més en l’espectador que en el director, en la intenció i plantejament amb el qual s’analitza que en el contingut que relata, en la reflexió per a desxifrar els seus significats i missatges que en l’argument. En suma, està en com s’utilitza el cinema.”

Saturnino de la Torre. Cine formativo.